Descàrrega ací el llibre
I a continuació, un article de l'autor del llibre Llegir més
L'atac censurador el va iniciar el diari El Mundo que va traure a relluir els meus dos llibres sobre la tortura publicats per l'editorial Txalaparta, especialment l'últim, "Manual del torturador espanyol", per a denunciar que estaven disponibles en diverses biblioteques públiques d'Euskal Herria.
Immediatament, el portaveu d'Interior del PP en la Càmera de Gasteiz, Carlos Urquijo, va instar a la consellera de Cultura, Blanca Urgell, a retirar el llibre d'aquestes biblioteques. I l'última notícia sobre aquest tema ha sigut que l'alcaldessa de Basauri, del PSE, ja l'ha fet retirar de la biblioteca municipal, i que Urquijo segueix amb la seua particular croada, reclamant que els alcaldes de PNB i EA facen un altre tant, ja que segons ell «quasi és un manual de l'organització terrorista per a justificar després els atemptats i els atacs a les Forces de Seguretat de l'Estat». Ni més ni menys.
Als negacionistes de la tortura els encanta parlar de suposats manuals d'ETA, siguen per a denunciar falses tortures, o com en aquest cas, per a justificar els seus atemptats. Açò sí, fa ja un any que es va publicar el meu llibre i per descomptat no han presentat denúncia judicial alguna contra el mateix. Ni crec que la vagen a presentar mai, perquè no els convé entrar a discutir el que realment afirme en l'assaig, que està rigorosament documentat i argumentat, sinó desqualificar-ho sense més. Per açò, mancant arguments, una vegada més se serveixen d'acusacions sense base alguna: «és una calúmnia», ha de retirar-se per a no donar «oxigen» i «alè» a ETA…
En el meu llibre, vaig desmuntar per complet aqueix muntatge dels manuals per a denunciar falses tortures, mostrant que ho havien copiat a les autoritats nord-americanes que van utilitzar la mateixa fal·làcia per a fer front a l'escàndol de les tortures a Guantánamo i Abu Ghraib. I no ha sigut ni molt menys l'única cosa que han copiat als nord-americans en el que a la tortura es refereix, ja que els principals mètodes utilitzats pels torturadors espanyols són idèntics als dels famosos manuals de la CIA.
D'ací la meua afirmació que no és l'actuació d'els qui denuncien tortures sinó la dels torturadors espanyols la que és de manual; més exactament, del manual de la CIA. I el dels seus còmplices és un manual negacionista, perquè segueixen estrictament la consigna de silenciar per complet quasi totes les denúncies de tortures i negar en redó les més escandaloses i flagrants, com les de Portu i Sarasola.
Precisament, la desvergonyida actitud que van mantenir no pocs periodistes i polítics en aquest cas, dedicant-se a la tasca d'assenyalar els casos en què sí es pot i, en conseqüència, s'ha de torturar a un detingut, va ser una clara mostra que, d'ara endavant, les autoritats espanyoles, seguint com sempre a les nord-americanes, a l'una que dediquen tot tipus de mitjans a ocultar la tortura, també anaven a dedicar-li cada vegada més mitjans a justificar-la.
En efecte, com en la nova era digital cada vegada és més complicat ocultar del tot la realitat de la tortura, les autoritats nord-americanes fa ja temps que van començar a treballar més i millor un altre recurs que sempre ha sigut complementari del primer: la justificació d'aquesta xacra. No hi ha més que veure, per exemple, la forma i freqüència en què la tortura és avui dia reflectida en les inevitables sèries americanes; sobretot, en la guardonada “24 hores”.
Pel que a l'Estat espanyol es refereix, és en els comentaris dels grans diaris digitals on millor es pot apreciar aquesta justificació, i no poques vegades, fins i tot apologia de la tortura. Una apologia que és no solament tolerada (és un crim contra la humanitat!) sinó fins i tot incitada amb articles d'opinió com l'escrit recentment en El Mundo pel diplomàtic Inocencio Arias: “Torturaria vostè a qui és a punt de volar el Camp Nou el dia del Barça-Madrid?”.
Davant açò, gens millor que difondre els contundents arguments que va desenvolupar el recordat periodista Javier Ortiz en “Tortura i doble moral”, partint d'una hipòtesi molt similar, que d'altra banda ni ha succeït mai ni amb tota probabilitat succeirà mai, però arribant a una conclusió molt però que molt diferent: «La tortura és un viatge moral sense tornada. No cal travessar aqueixa frontera amb pretensions d'excepcionalitat… La societat que accepta la tortura com a excepció deixa la determinació de l'excepcionalitat en mans dels torturadors i els seus caps… Per açò –insistisc– avalar la tortura en algun cas equival a avalar-la en qualsevol».
Arguments que també vaig arreplegar en el meu llibre i que prompte estaran a la disposició de qui vulga consultar-los en Internet al costat de la resta d'idees, denúncies, dades i reflexions contingudes en ell, doncs l'editorial Txalaparta va a penjar-ho gratuïtament a la Xarxa. Així, aquest bast atac censurador contra el meu assaig lluny de cobrir els seus objectius va a resultar-los un autèntic tir per la culata.
No volien caldo? Tres tasses!
Xabier Makazaga
