Del Decret de Nova Planta als Principios Fundacionales del Movimiento i d'aquests a la Constitució espanyola hi ha un fil conductor: el de la dominació de classe i el de l'opressió nacional. Els projectes imperialistes espanyol i francès han necessitat del nostre territori i de la nostra gent per a ampliar els seus mercats, extraure la nostra força de treball, recaptar més i més impostos, i fer de carn de canó dels seus exèrcits. Aquesta opressió i explotació, a més a més, ha comptat amb el suport i col·laboració de la burgesia autòctona, que ha comprès molt bé que per a mantenir el seu estatus dirigent i privilegiat necessitava aliar-se amb les oligarquies de França i Espanya.
A cada moment de la nostra història les minories dominants han trobat els mecanismes legals i institucionals adients per tal de mantenir el seu domini sobre el poble català. En la fase contemporània d'aquest projecte de dominació les eines jurídiques, no són altres que l'actual constitució espanyola i els diferents Estatuts d'Autonomia que d'ella emanen; normes sagrades que l'estat intenta preservar a tota costa, fins i tot enfrontant les seues pròpies institucions -autonòmiques i centrals-, com s'ha evidenciat amb la sentència del Tribunal Constitucional contra el text estatutari aprovat al parlament de la comunitat autònoma de Catalunya.
L'aparença democràtica, la formalitat parlamentària i el maquillatge electoral amaguen una realitat ben diferent. Es tanquen mitjans de comunicació, s'il·legalitzen partits polítics, s'empresonen activistes socials i es tortura en fosques comissaries en nom d'un Estat de Dret que només conserva d'aquest el nom. La nostra democràcia no és la dels telediaris i les institucions que un dia com hui celebren multitud d'actes per condecorar les institucions més antidemocràtiques de l'estat -exèrcit, cossos policials, monarquia-; alhora que lloen el sacrifici dels “pares de la pàtria”, feixistes reconvertits els uns, traïdors de la classe obrera els altres.
La nostra democràcia és la dels immigrants morts a l'Atlàntic, la de les dones agredides i humiliades, la de les joves precàries, la dels sindicalistes reprimits, la de les famílies desallotjades, la dels treballadors aturats. No som el mal menor o el dany col·lateral d'una democràcia imperfecta, sinó l'efecte d'una política que només busca el benefici i el lucre d'uns pocs. On estan, sinó, els treballs dignes per a tothom, la igualtat entre homes i dones, la vivenda accessible per al poble, els serveis públics de qualitat, la participació popular en els afers polítics, l'acollida solidària a les més necessitades?
De Felip V a Franco i de Franco al Borbó, els Països Catalans ens hem trobat més de 3 segles de la mateixa història: la de l'opressió. Però també la de la resistència. Dels angelets de la terra als maulets. De les antifeixistes i milicianes del 36 a les guerrilleres antifranquistes, hem demostrat que davant la injustícia i la desigualtat som un poble combatiu. I ho continuem demostrant a cada acte de rebuig d'aquesta constitució que tindrà lloc el 6 de desembre als nostres pobles i ciutats, com ho vam demostrar fa pocs mesos, el 29 de setembre, amb la lluita de les treballadores contra la reforma laboral, o amb les set jornades de vaga general massives a la Catalunya nord; i ho demostren ara mateix més d'un centenar de municipis catalans que es declaren moralment exclosos de la constitució.
