Emmanillat ell, els cossos de seguretat comencen amb el registre la seua casa estudiantil en Bilbo, en acabar ho fiquen en un cotxe cap a Iruñea a la seua casa familiar per a continuar amb el registre.
Sobre les 7 del matí acaba el registre i el traslladen al calabós d'Iruñea, allà és reconegut per un metge forense (a diferència del que es trobarà a Madrid, on el que hi ha són policíes forenses). Al voltant de les 9 del matí ho fiquen en un cotxe amb tres nazionals i direcció a Madrid. Ací és on comença el tracte que marcarà els seus pròxims tres dies, encaputxat ell perquè no puga veure gens i emmanillat es traslladat a Madrid, comentaris, preguntes, carxots i espentes són part del recorregut, impropi d'un suposat cos de seguretat, però gens alarmant de moment, actitud de vacil•leo sobretot, que tot es quede ací...
Al voltant de la una arriben a alguna de les comissaries de Madrid. Es traslladat a un calabós, un espai minúscul de rajoles, no hi ha llit ni mantes només un monticle elevat, suposa que per a dormir, si pugués i vulgués. Dues conegudes que l’escolten criden el seu nom, reconforta saber que hi ha companyes ací per molt contradictori que semble, llavors, hi ha més detencions? Quantes? Qui més ha sigut detingut? No sap exactament on està, no sap gens, què ha passat? Què passa ara? Què passarà? ni tan sols li han explicat de què li acusen, per les preguntes dels policíes del cotxe ho pot suposar: pertenència a SEGI.
Ara esperarà en l'espai minúscul adjudicat al fet que comencen els interrogatoris, és qüestió de temps, ací van: Ell continuarà encaputxat i emmanillat mentre el traslladen a una sala a part, sols ell i dos o tres policies més, depenent del moment. Clàssic poli bo i poli dolent, la funció del poli bo és guanyar-se la seua confiança, el sobrevalora constantment, “no et preocupes” “eres un xic molt llest” “pots explicar-me el que siga” “jo t'entenc” “vols beure alguna cosa”... mentrestant el clàssic poli dolent, està nerviós, crida, li crida, l’insulta, li dona carxots, colps no molt forts, menyspreus. S'alternen tot tipus de preguntes personals, polítiques, acadèmiques sense descans: què estudies?, la teua família?, què opines de la situació X? Què opines del polític X?, pertanys a SEGI? Coneixes a X? Què tal la carrera? Què opines d'ETA?... un sense fi de preguntes sense parar sense parar sense parar. El poli bo posa una mica de pau, fins i tot li ofereix que isca el poli dolent perquè puguen gaudir de més “confiança i tranquil•litat”.
Cansament, desubicació...És evident, la tortura psicològica ja fa estona que ha començat, va començar en el cotxe camí a Madrid i no farà més que augmentar. Tornen al calabós i a esperar. Tornen a una altra sala, aquesta vegada és diferent, de paper marró, no es pot distingir gens, impossible identificar-la. Un home i dues o tres dones, aquesta vegada no hi ha poli bo i poli dolent, l'objectiu de l'interrogatori d'abans era sostraure informació, el d’aquest la autoinculpació. Puntada en els ous, s'encongeix pel dolor, li subjecten, li redrecen i li tornen a pegar, dues vegades, tres, quatre... fins a deu, colps secs i ràpids, gens ni mica de marques. Colp en el cap, més que dolor, atordiment. Colps i preguntes són constants, no sap si el temps no passa o és tot massa ràpid. Li obliguen a despullar-se. Insinuacions sexuals. Exercici físic, flexions, abdominals, cau, no pot més, l’alcen, s’asseuen damunt d'ell i li obliguen a continuar. Tracte vexatori, tortura física i psicològica, preguntes i més preguntes, eres de SEGI? Qui és X? Tota l'estona el mateix... Torna al calabós.
Té la sort de sentir a algunes companyes en calabossos propers, Com estàs? Què t'han fet? Històries diferents però iguals, mateix modus operandi. Moviment de companyes que les porten. No sempre poden parlar, només quan estan segures que no estan ells a prop. Crits de companyes, de les quals reconeix la veu en calabossos propers, en les sales d'interrogatoris, silenci i després crits una altra vegada.
Un guarda s'acosta a la seua cel•la, li colpeja,“Parla cabró i digues el que saps! Estem preparant els elèctrodes, tornem en 10 minuts” passen deu minuts i vint minuts i una hora i tres hores, el temps sembla que no passa mai, tensió, por i angoixa que s'eternitzen gratuïtament i no arriba ningú.
El menjar és de riure, un suc i galetes és l’únic que li donen, i ja és el tercer dia, menja el just per a agafar energies per a poder aguantar ; encara que amb suc i galetes no hi ha molt a fer, està cansat, ja costa fins i tot pensar.
I una altra vegada a començar, abans de portar-ho de nou a la sala d'interrogatoris, ho passegen encaputxat. Ascensor, escales, a dalt, a baix, portes,... i a la sala d'interrogatoris, impossible desxifrar el recorregut. Més interrogatoris es van repetint de manera alterna, dues de tortura psicològica, mental i emocional i un amb tortura física afegida... fins a l'últim. Abans d'entrar no sap que serà l'últim. El procediment és el mateix: colps per tot el seu cos, desgast físic, insults, amenaces, preguntes i més preguntes, i llavors trauen una borsa, li la posen en el cap, a poc a poc es va consumint tot l'aire, comença a no poder respirar, cada vegada li costa més, no pot, no queda aire, la borsa se li pega a la cara, es mareja, llavors li lleven la borsa, respira tan profund com pot, li costa respirar, tarda uns minuts a poder recuperar-se. Continuen les preguntes i els colps, flexions. Tornen a traure la borsa, li la posen al cap, una altra vegada nota com es va quedant sense aire, el cor se li accelera, aquesta vegada és pitjor, no queda aire en la borsa, no pot respirar, té la borsa pegada a la cara, punyada en la boca de l'estómac, tira el poc aire que li queda en els pulmons, no pot més, no sap fins a quin punt poden arribar, no seria ni la primera vegada ni l'última que se'ls va de les mans. Alça el braç en senyal de claudicació, farà el que li demanen. Ells ho entenen perfectament, li lleven la borsa i respira, respira, respira, li costa, és com si no entrara tot l'aire que necessita. L’asseuen en la cadira, amb uns fulls davant, memoritzen un diàleg, com qui s'aprèn un teatre: Quan jo et pregunte per X, tu contestaràs X... fins que l'aprèn. Aquesta és la seua capacitat d'elecció, continuar amb els interrogatoris o signar la declaració. Ja s'ha acabat. Al calabós i a fer la declaració policial. Li assignen una advocada d'ofici de Madrid, no li permeten contactar amb les seues, ja és igual, vol que tot açò acabe. Declaració feta i signada, només calia repetir el que havien preparat en la sala, la seua autoinculpació i noms de persones, algunes conegudes altres no. Ara a l'Audiència nacional. L'honorable jutge Marlaska està preparat, està és la declaració oficial, la que té validesa, ara no repetirà el diàleg memoritzat, explicarà què ha ocorregut, prenen nota. La seua pròpia advocada d'ofici ni tant sols li demana la llibertat total sinó sota fiança, és com si el teatre formara part de la realitat i continuarà, té igual el que diga mentre no siga el que ells vulguen. Ara no anirà al calabós, sinó a la presó directament, presó preventiva, una bonica manera de dir-ho, li fiquen en la presó sense que la “justícia d'ells” haja decidit si és innocent o culpable, directament és culpable. A l’endemà que serà el seu cinquè dia des que el van detenir es troba amb la seua família i la seua advocada que li expliquen la situació i l'ocorregut fora durant aquests dies. I ací estarà fins a un any després. El 6 de novembre de 2010 li comuniquen que a l'endemà eixirà de la presó sota una fiança de 18.000 euros. I a esperar què el citen al judici, de 6 a 10 anys estima.
Ell no té nom concret perquè en veritat té molts. És un cas real d'un company de 24 anys d'Iruñea, Euskal Herria. Detingut en la batuda ordenada pel jutge Fernando Gran Marlaska al novembre del 2009. Uns continuen dins, uns altres com ell, ja han eixit i mentre tant s'efectuen noves detencions.
